DESARROLLO Y LIBERTAD; Amartya Sen

CAPÍTOL 12. LA LIBERTAD INDIVIDUAL COMO COMPROMISO SOCIAL

Segons Amartya Sen, som els propis individus els que hem de responsabilitzar-nos del desenvolupament i de la transformació de la societat en el qual vivim.
Doncs l’autor no creu en la responsabilitat social com a substituent de la responsabilitat individual, i la responsabilitat individual, el dret a decidir, exigeix llibertat. Si un individu no és responsable d’allò que voldria, no és lliure. Doncs cal que tots puguem ser responsables del que està al nostre entorn i al nostre abast per poder ser realment lliures. Si no disposem de llibertat, no podem influir en les coses que ens pertoquen i per tant no en podem ser responsables.
Segons l’autor s’han de crear més oportunitats perquè els individus puguem escollir i actuar de forma responsable, doncs cal defensar la llibertat individual no només a través de l’Estat sinó també a través d’altres institucions i agents, augmentant així el nombre d’oportunitats a intervenir.
El concepte de llibertat però, és molt confús. Depenent de com s’entengui aquest concepte, la justícia social serà cap a una orientació determinada. No és el mateix voler reduir les desigualtats, que voler aconseguir la major llibertat possible. Un mirarà més cap al present i l’altre cap al futur, i això té conseqüències a l’hora d’actuar i/o jutjar.

Segons l’autor, si millorem les llibertats polítiques i humanes facilitarem el procés de desenvolupament. Doncs s’ha de tenir en compte que la llibertat no ha de ser igual per a tothom, sinó ha de dependre dels criteris de cadascú. Doncs cada societat s’ha d’ocupar de crear les seves llibertats i responsabilitats per al seu desenvolupament.
Per ser lliures cal tenir processos per decidir i cal tenir oportunitats per aconseguir-la.
Segons l’autor, si no tens opcions de llibertat, no pots escollir. Per tant, cal tenir moltes opcions per poder tenir oportunitats.

Quan a economia, l’autor diu que hem d’anar més enllà del concepte de capital humà. Un cop reconeguda la seva importància, cal potenciar i perfeccionar tot allò que intervé en aquest capital. Doncs cal millorar l’educació, la sanitat, etc. perquè el millor resultat encara ho sigui més. Doncs si ampliem les opcions de cada aspecte que ens aporta beneficis (sanitat, educació,...), al ser més accessibles, els farem més lliures.
Això proporciona més benestar i llibertat als individus, canvis socials i canvis en la producció econòmica. Pensar en el capital humà és centrar-se només en aquest darrer aspecte, quan tots tres se solapen.

¿Basta solo con educación?

Durant molts anys s’ha considerat que un major nivell salarial venia donat per un major nivell d’estudis. Tot i que les empreses seleccionen en un primer moment als seus treballadors segons els credencials, s’ha vist que no hi ha estrictament una relació entre anys estudiats i salari, perquè a més a més de l’educació rebuda, hi ha tot un conjunt de factors complementaris que entren en joc a l’hora d’adquirir un lloc de treball, com ara l’entorn familiar, la raça, el sexe, el nivell de delinqüència, les prestacions socials, la participació política, la salut, etc. Tot i que l’autor considera que l’educació no pren partida en aquests factors, jo crec que en molts d’ells, no tots, l’educació hi té un paper molt important. El fet, és que en un primer moment només es feia referència al credencial amb l’eficiència laboral, quan realment, en aquest credencial hi ha molts d’altres aspectes ocults sobre les habilitats de la persona obtingudes o no per l’educació.
Aquesta idea de més estudis més eficàcia, fa que l’Estat es plantegi modificar les lleis per així millorar l’economia del país, ampliant els anys d’ensenyament obligatori, ampliant les hores lectives, etc.
Totes aquestes teories de l’eficàcia en el món laboral depenent dels estudis, es veuen desaprovades per l’autor en un fet que va passar a finals del s.XX.
General Motors, una empresa d’automòbils, va haver de tancar una de les seves empreses per la deficient productivitat, un alt absentisme, una baixa qualitat dels productes i conflictes entre la direcció i la mà d’obra. Més tard aquesta fàbrica es va re emprendre amb un 80% dels treballadors aturats de la General Motors. El resultat va ser molt diferent tot i ser la gran majoria els mateixos treballadors i tractar-se de la mateixa tasca. Doncs l’organització de l’empresa era tant diferent que els canvis van ser enormes. Per a la producció es feien grups d’entre 4 i 8 persones. Aquests grups tenien molt de poder quan a les tasques laborals, es feien reunions periòdicament, els propis equips solucionaven els problemes de producció, etc. En definitiva, els treballadors disposaven de més flexibilitat i participació acompanyat per una organització més horitzontal que vertical millorant la qualitat de la producció.
Per altra banda, l’empresa incentivava en la formació específica dels seus treballadors millorant el rendiment de l’empresa, i oferia contractes laborals de llarga durada donant seguretat als treballadors. Doncs la productivitat va créixer, l’absentisme no justificat es va reduir moltíssim i el nivell de qualitat de la producció era superior a la manera de funcionar anterior.
Doncs les mateixes persones conduïdes d’una manera o una altra poden rendir més o menys segons les estratègies de l’empresa per incentivar als seus empleats. A més a més d’incidir en l’educació de les persones, és important com se les tracta dins de l’empresa perquè aquesta sigui més o menys productiva i eficaç. Perquè una empresa funcioni, cal un bon mètode de gestió i organització laboral, cal que els treballadors participin, prenguin decisions, etc; des de l’educació es pot potenciar però només si l’empresa ho porta a terme això serà possible.

La mal anomenada reforma del xec escolar a Suècia

A principis dels anys 90, Suècia va patir una crisi econòmica. Aquesta crisi va dificultar el manteniment de l’elevada despesa pública social que caracteritzava l’estat del benestar suec. Doncs degut a aquesta crisi va pujar al poder el Partit Liberal el qual va retallar la despesa pública social, incloent l’educativa. Per una banda, van descentralitzar la gestió financera del sistema educatiu fent que fossin els municipis els que gestionessin les escoles en lloc del govern. El govern donava una quantitat fixa de diners als municipis deixant que aquests els gestionessin. Els diferents municipis podien gastar-se aquests diners amb el que volguessin, al mateix temps que se’ls permetia demanar diners als pares per invertir en les escoles. En aquesta reforma també es van introduir les escoles privades dins del sistema públic. Així doncs, amb aquesta reforma, aparentment els pares podien decidir a quina escola portarien els seus fills sense preocupar-se pels diners i la classe social pertanyent.
Doncs, al contrari de com s’ha entès a Catalunya, el xec escolar no consisteix en donar una quantitat de diners a les famílies perquè aquestes inverteixin en l’escola que volen pels seus fills, sinó consisteix en donar diners als municipis per a les diferents escoles, públiques i privades, segons el nombre d’alumnes dels que disposen.
Això a Suècia origina una certa competitivitat entre escoles per atraure alumnes, però per altra banda, es promou la igualtat d’oportunitats i uns resultats acadèmics de qualitat.
Les reformes però, en un principi anaven encaminades cap a la privatització del sistema públic per aconseguir més recursos privats a partir de la disminució de la despesa pública. Així doncs, van reduir la mida de les classes fent que hi haguessin més alumnes per professor (menys contractació de docents). Això va suposar un deteriorament de les condicions laborals dels docents incrementant les baixes laborals causades per l’estrès. L’augment d’alumnes per aula també va suposar una disminució del coneixement a adquirir pels immigrants ja que no disposaven d’una atenció individualitzada. També es van trobar amb que hi havia escoles privades que realitzaven un criteri de selecció per a l’alumnat ja que si eren de classes benestants, disposarien de més recursos per part dels pares, etc.
Tot això són petites coses que s’han anat modificant amb el retorn al poder del partit socialdemòcrata.
El resultat de la reforma del xec escolar a Suècia és que la gran majoria de les famílies es mouen entre escoles públiques, i entre aquestes, envien als seus fills a les escoles més pròximes.
Però això no significa que les famílies sueques no s’interessin per a l’educació dels seus fills perquè es mouen per comoditat, ja que allà les diferències de qualitat entre escoles són tant mínimes que no hi ha confrontacions.
L’autor, Vicenç Navarro, veu convenient anar cap a la municipalització de l’estat del benestar, incloent una descentralització financera rebent les escoles un tant per alumne adequant-se a les necessitats i peculiaritats de cada alumne i centre.
Les reformes sueques no les podem aplicar aquí a Catalunya per varis motius.
La despesa pública educativa a Suècia és molt més elevada que a Catalunya. Això crea una gran dualitat entre escoles públiques i privades reproduint l’existent jerarquia socioeconòmica present. Un altre motiu és que a Catalunya hi ha una gran variabilitat de la qualitat educativa mentre que a Suècia és molt reduïda. Un altre punt és que el sistema educatiu català transmet una sèrie de valors que no anirien acord amb les reformes Sueques basades en un marc de solidaritat, pertinença, ciutadania i igualtat.
Jo crec que aquí hi ha tanta confrontació social que es vol predominar per sobre dels altres preferint tenir un sistema educatiu amb grans desigualtats per assegurar-se un futur millor. Crec que és una qüestió de valors que portem com a societat catalana i espanyola que ens fa frenar davant d’aquestes reformes educatives tot i que possiblement no funcionarien pel tarannà tant diferent que hi ha entre països. És més una causa de personalitat i caràcter que de recursos, tot i que aquests també hi tenen un gran pes.

Economia de l'educació; BLAUG

Durant els anys 60 hi va haver un gran creixement a l’àmbit educatiu degut a la creença de la teoria del capital humà, on es creia que més educació significava més beneficis econòmics en un futur. A començaments del 70 però, apareixen arguments oposats a aquestes teories. Mark Blaug és un autor que en fa una crítica a partir dels següents punts; la hipòtesi de la selecció, el contracte laboral incomplet i la segmentació del mercat laboral, centrant-se en la funció socialitzadora de l’educació, per tant, centrant-se més en la demanda que en l’oferta.

La funció socialitzadora de l’educació ens diu que l’escola plasma els mateixos valors que hi ha presents a la societat capitalista. Així, l’escola fa una divisió amb els que creu que seran estudiants amb èxit i estudiants sense futur. Depenent d’on et derivin, seràs format amb unes característiques determinades de personalitat. En el cas dels joves sense titulació, seran instruïts amb una conducta de puntualitat, constància, concentració, obediència, submissió i capacitat de treballar en grup. Mentre que als llicenciats universitaris se’ls exigirà una bona autoestima, confiança en sí mateixos, adaptabilitat i la capacitat d’assumir rols de lideratge.
Per tant, es creu que les escoles reprodueixen els mecanismes del mercat laboral sense oferir altres alternatives.
Però un cop dins del món laboral, podem observar que a la majoria d’empreses es dóna més importància al fet de tenir unes determinades característiques en el teu lloc de treball que no de tenir més o menys coneixements.
Doncs la majoria de treballs en una economia industrial, exigeixen competències que s’adquireixen en el mateix lloc de treball i per tant no requereixen una determinada acumulació de conceptes, sinó la capacitat d’aprendre amb la pràctica.
A més a més, no només pel fet d’haver invertit més anys en estudis rebràs majors beneficis econòmics en un futur ja que també influeixen les característiques personals com ara l’origen familiar i les habilitats mentals innates o adquirides. Doncs aquí la família pren un paper important ja que en la seva funció socialitzadora inculquen valors i actituds que et beneficiaran o no per obrir-te les portes del món laboral en una societat industrial.
Aquests és un altre punt que desmenteix el fet de quants més anys al sistema educatiu més creix l’economia del país.

La hipòtesis de la selecció fa referència a la classificació dels alumnes per part de l’escola segons els seves característiques innates o provinents de l’entorn familiar. Tot i aquesta selecció, la desigualtat entre els salaris inicials segons si són joves amb o sense títol, anirà desapareixent amb l’acumulació dels anys d’experiència laboral.
La hipòtesi de la selecció referent a les empreses, ens diu que per reduir costos a l’hora de seleccionar de manera encertada el seu personal evitant pèrdues econòmiques, es basen en estereotips de sexe, color, ètnia, qualificacions acadèmiques, estat civil, edat i experiència professional prèvia.
Les qualificacions acadèmiques però, és la metodologia més freqüent ja que és l’única legalment permesa i aprovada, fet que fomenta l’ús de l’educació com a mètode de selecció.

Una altra manera de seleccionar empleats és amb el que es denomina mercats laborals interns. Es tracta de promocionar càrrecs vacants als empleats de la pròpia empresa ja que aquesta ja els coneix i per tant afavorirà una selecció més encertada pel lloc del treball vacant segons les característiques dels seus empleats.
En el món laboral però, cal ser conscients de que hi ha l’existència del contracte laboral incomplet. És a dir, quan es fa el contracte, s’especifiquen certes coses però no la intensitat i la qualitat demanada a l’hora de treballar. Doncs aquestes característiques no especificades, però valorades per l’empresari, poden potenciar l’autopromoció o bé l’acomiadament de l’empleat.
A part de la promoció interna, les empreses ofereixen als seus empleats diversos serveis laborals (augment salarial, rotació, període d’atur) segons el lloc de treball i per tant segons les pròpies característiques. Aquestes diferenciacions originen una classificació dins l’empresa segons qui disposa o no d’aquestes trets.
Per millorar el rendiment dels seus empleats, l’empresa ofereix formació general i/o específica pels seus treballadors, afavorint la fixació de la posició del lloc de treball a l’empresa i per tant, perdurant la divisió dins l’empresa segons la primera hipòtesis de selecció.

La formació general és aquella que l’empresa no sol finançar ja que es tracta d’una formació útil per a treballar a qualsevol empreses i per tant no interessa costejar.
En canvi, la formació específica només serà útil per a aquella empresa on l’empleat està treballant actualment i per tant, sí que interessa perquè inverteixen en la pròpia empresa i no en l’individu de manera indirecta.

Doncs Blaug creu que fixar-se en els certificats acadèmics és econòmicament eficaç, però no pel fet de tenir un certificat acadèmic ets un treballador més eficient, sinó perquè s’eviten conflictes entre l’interès del treballador i l’empresari.
Però el creixement econòmic del país, no ve determinat pel nivell acadèmic dels seus habitants, aquest hi contribueix però les habilitats i els coneixements s’adquireixen realment en el lloc de treball i segons les característiques de personalitat adequades (dos aspectes determinats per la socialització).

Comparant aquest funcionament del mercat laboral amb el d’ara present, podem veure que moltes concepcions encara són presents, així com la dinàmica de les escoles, on encara moltes segueixen segregant els alumnes segons les seves potencialitats, fet que divideix els joves segons les expectatives del professional que poden ser certes o no però el que no donen és l’oportunitat a aquell alumne de desenvolupar les seves capacitats sota unes òptimes expectatives.

La Universitat, una fàbrica de parats? o una garantia de feina?

Miguel A. i Martín Moreno en el seu escrit Universidad, fábrica de parados(...), exposen la idea de que l’atur que pateixen els joves titulats del 1970 anirà en augment els anys següents.

Segons els autors, aquest atur ve originat per l’explosió universitària que es produeix el 1973, degut a l’increment del sexe femení a les aules de les universitats i a la crisi econòmica, que reforça i crea un procés d’acceleració en aquesta expansió de la matrícula universitària en el nostre país.

Els autors afirmen que els joves titulats són necessaris per aconseguir una societat ben constituïda i per tant, cal que les autoritats educatives reorganitzin el sistema d’ensenyança universitària perquè tothom pugui accedir a fer una carrera. I és que s’ha de facilitar l’accés als estudis superiors perquè tot i aquesta explosió universitària, hi ha un nombre baix d’estudiants per ser un país com el nostre. Un incentiu és que COU estigui orientat cap a la sortida universitària en tots els seus cursos i no només en el darrer.

Per les solucions que proposen els autors però, cal que s’inverteixin més diners alhora d’una millor distribució d’aquests.

Una solució és pujar els preus de les matrícules al cost real, que seria unes deu vegades el que es pagava en el moment. Un cost que ha de ser correlatiu amb un augment de beques facilitant l’accés als estudis universitaris. La combinació del cost real de la matrícula i l’ampliació de beques implica que les carreres siguin enfocades diferents, segons més o menys qualitat, d’investigació, de transmissió de coneixements o carreres curtes i pràctiques.

Cal evitar però, que les aules siguin massificades ja que podria suposar una mala qualitat de l’ensenyança. Per tant, proposen seleccionar l’alumnat a certes carreres i crear nous centres a zones estratègiques.

Aquest augment d’alumnat a les universitats, implicaria un augment de nombre de professors ampliant el nombre de places. Els autors proposen reduir el nombre d’alumnes per professor, considerant adequat deu alumnes per docent, afavorint així l’augment de places per a professionals i proporcionant sortides laborals als joves titulats com a docents.

Una altra proposta per facilitar l’entrada al món laboral als joves titulats, és introduint mecanismes d’incentius a les empreses per tal que renovin el seu personal donant sortida a aquests joves titulats.

Per altra banda proposen crear un servei públic que informi als estudiants sobre tendències i demandes de feina, reciclatge professional, etc.

Segons els autors el que cal és mentalitzar als estudiants que un titol universitari no dóna dret a un lloc de treball corresponent i per tant, les especialitats de les carreres han de donar una formació inespecífica, apta per qualsevol ocupació.

Haig de dir, que mirant una taula del llibre dialogar y transformar sobre la població ocupada per nivell d’estudis del 1976 al 2003, es pot observar que les persones amb estudis superiors al llarg d’aquests 27 anys són la majoria de la població que està ocupada.

Per tant, una educació superior és un avantatge clar per aconseguir treball, posant en evidència que la universitat no és una fàbrica de parats, sinó una garantia de feina.

Desmenteixo doncs el que diuen aquests autors, i és que un augment d’alumnat a les carreres universitàries no implica un augment d’atur d’aquests, ja que la població inactiva es concentra en la població que no té o té un nivell d’estudis primaris.

L’era de la informació: economia, societat i cultura

El pas de la societat industrial a la societat de la informació el podem situar al 1973 on amb la crisi del petroli les empreses van veure la necessitat de buscar noves formes de desenvolupar-se i progressar que no fos a través dels guanys que produïa aquest combustible.
La crisi va ser causa de la decisió dels països exportadors de petroli de deixar de vendre’l a aquells països que no els havien ajudat amb una guerra que patien.
Doncs aquests països van prioritzar l’àmbit de serveis ja que així disminuïen la seva dependència econòmica cap aquest combustible. Al mateix temps que es prioritzava l’àmbit de serveis, progressaven els coneixements del món tecnològic i com a conseqüència, les empreses van introduir l’ús de les noves tecnologies a les seves produccions aconseguint una major productivitat minimitzant el cost. Alhora, algunes empreses van passar d’una estructura jerarquitzada a una estructura horitzontal, facilitant així la transmissió de coneixements entre empleats i directius potenciant noves estratègies empresarials, com per exemple actualment Google.
El model d’empresa doncs, va canviar organitzant-se per xarxes sent un sistema dinàmic i obert. Alhora es va posar èmfasis a la importància de treballar en equip i de seleccionar i processar tota la informació de la qual es disposa. Aquesta incorporació de les TIC a la societat podria haver suposat un gran avenç quan a igualtat social, però el que va succeir és que la societat es va dividir pels qui tenien accés a les noves tecnologies i sabien seleccionar i processar aquesta informació, i els que no. Aquesta desigualtat és el que s’anomena “brecha” digital.
El que cal doncs, és afavorir l’accés de les TIC a tota la població per poder aconseguir la igualtat d’oportunitats. I és que en aquesta nova Era, on la informació és fonamental, no s’aplica l’ús de les noves tecnologies només en l’àmbit econòmic, sinó també en l’àmbit social i cultural, com ens indica el títol d’aquest llibre de Manel Castells.

Benvinguts/des !

Hola a tots i totes al nou blog de la Mireia Aguilar! Aquest blog serà per penjar els comentaris de l'assignatura cada quinze dies, però també per compartir informació amb vosaltres sobre el que volgeu! sempre i quan tingui relació amb l'assignatura, clar.
Doncs animeu-vos i fins aviat!