Durant molts anys s’ha considerat que un major nivell salarial venia donat per un major nivell d’estudis. Tot i que les empreses seleccionen en un primer moment als seus treballadors segons els credencials, s’ha vist que no hi ha estrictament una relació entre anys estudiats i salari, perquè a més a més de l’educació rebuda, hi ha tot un conjunt de factors complementaris que entren en joc a l’hora d’adquirir un lloc de treball, com ara l’entorn familiar, la raça, el sexe, el nivell de delinqüència, les prestacions socials, la participació política, la salut, etc. Tot i que l’autor considera que l’educació no pren partida en aquests factors, jo crec que en molts d’ells, no tots, l’educació hi té un paper molt important. El fet, és que en un primer moment només es feia referència al credencial amb l’eficiència laboral, quan realment, en aquest credencial hi ha molts d’altres aspectes ocults sobre les habilitats de la persona obtingudes o no per l’educació.Aquesta idea de més estudis més eficàcia, fa que l’Estat es plantegi modificar les lleis per així millorar l’economia del país, ampliant els anys d’ensenyament obligatori, ampliant les hores lectives, etc.
Totes aquestes teories de l’eficàcia en el món laboral depenent dels estudis, es veuen desaprovades per l’autor en un fet que va passar a finals del s.XX.
General Motors, una empresa d’automòbils, va haver de tancar una de les seves empreses per la deficient productivitat, un alt absentisme, una baixa qualitat dels productes i conflictes entre la direcció i la mà d’obra. Més tard aquesta fàbrica es va re emprendre amb un 80% dels treballadors aturats de la General Motors. El resultat va ser molt diferent tot i ser la gran majoria els mateixos treballadors i tractar-se de la mateixa tasca. Doncs l’organització de l’empresa era tant diferent que els canvis van ser enormes. Per a la producció es feien grups d’entre 4 i 8 persones. Aquests grups tenien molt de poder quan a les tasques laborals, es feien reunions periòdicament, els propis equips solucionaven els problemes de producció, etc. En definitiva, els treballadors disposaven de més flexibilitat i participació acompanyat per una organització més horitzontal que vertical millorant la qualitat de la producció.
Per altra banda, l’empresa incentivava en la formació específica dels seus treballadors millorant el rendiment de l’empresa, i oferia contractes laborals de llarga durada donant seguretat als treballadors. Doncs la productivitat va créixer, l’absentisme no justificat es va reduir moltíssim i el nivell de qualitat de la producció era superior a la manera de funcionar anterior.
Doncs les mateixes persones conduïdes d’una manera o una altra poden rendir més o menys segons les estratègies de l’empresa per incentivar als seus empleats. A més a més d’incidir en l’educació de les persones, és important com se les tracta dins de l’empresa perquè aquesta sigui més o menys productiva i eficaç. Perquè una empresa funcioni, cal un bon mètode de gestió i organització laboral, cal que els treballadors participin, prenguin decisions, etc; des de l’educació es pot potenciar però només si l’empresa ho porta a terme això serà possible.
La mal anomenada reforma del xec escolar a Suècia
A principis dels anys 90, Suècia va patir una crisi econòmica. Aquesta crisi va dificultar el manteniment de l’elevada despesa pública social que caracteritzava l’estat del benestar suec. Doncs degut a aquesta crisi va pujar al poder el Partit Liberal el qual va retallar la despesa pública social, incloent l’educativa. Per una banda, van descentralitzar la gestió financera del sistema educatiu fent que fossin els municipis els que gestionessin les escoles en lloc del govern. El govern donava una quantitat fixa de diners als municipis deixant que aquests els gestionessin. Els diferents municipis podien gastar-se aquests diners amb el que volguessin, al mateix temps que se’ls permetia demanar diners als pares per invertir en les escoles. En aquesta reforma també es van introduir les escoles privades dins del sistema públic. Així doncs, amb aquesta reforma, aparentment els pares podien decidir a quina escola portarien els seus fills sense preocupar-se pels diners i la classe social pertanyent.Doncs, al contrari de com s’ha entès a Catalunya, el xec escolar no consisteix en donar una quantitat de diners a les famílies perquè aquestes inverteixin en l’escola que volen pels seus fills, sinó consisteix en donar diners als municipis per a les diferents escoles, públiques i privades, segons el nombre d’alumnes dels que disposen.
Això a Suècia origina una certa competitivitat entre escoles per atraure alumnes, però per altra banda, es promou la igualtat d’oportunitats i uns resultats acadèmics de qualitat.
Les reformes però, en un principi anaven encaminades cap a la privatització del sistema públic per aconseguir més recursos privats a partir de la disminució de la despesa pública. Així doncs, van reduir la mida de les classes fent que hi haguessin més alumnes per professor (menys contractació de docents). Això va suposar un deteriorament de les condicions laborals dels docents incrementant les baixes laborals causades per l’estrès. L’augment d’alumnes per aula també va suposar una disminució del coneixement a adquirir pels immigrants ja que no disposaven d’una atenció individualitzada. També es van trobar amb que hi havia escoles privades que realitzaven un criteri de selecció per a l’alumnat ja que si eren de classes benestants, disposarien de més recursos per part dels pares, etc.
Tot això són petites coses que s’han anat modificant amb el retorn al poder del partit socialdemòcrata.
El resultat de la reforma del xec escolar a Suècia és que la gran majoria de les famílies es mouen entre escoles públiques, i entre aquestes, envien als seus fills a les escoles més pròximes.
Però això no significa que les famílies sueques no s’interessin per a l’educació dels seus fills perquè es mouen per comoditat, ja que allà les diferències de qualitat entre escoles són tant mínimes que no hi ha confrontacions.
L’autor, Vicenç Navarro, veu convenient anar cap a la municipalització de l’estat del benestar, incloent una descentralització financera rebent les escoles un tant per alumne adequant-se a les necessitats i peculiaritats de cada alumne i centre.
Les reformes sueques no les podem aplicar aquí a Catalunya per varis motius.
La despesa pública educativa a Suècia és molt més elevada que a Catalunya. Això crea una gran dualitat entre escoles públiques i privades reproduint l’existent jerarquia socioeconòmica present. Un altre motiu és que a Catalunya hi ha una gran variabilitat de la qualitat educativa mentre que a Suècia és molt reduïda. Un altre punt és que el sistema educatiu català transmet una sèrie de valors que no anirien acord amb les reformes Sueques basades en un marc de solidaritat, pertinença, ciutadania i igualtat.
Jo crec que aquí hi ha tanta confrontació social que es vol predominar per sobre dels altres preferint tenir un sistema educatiu amb grans desigualtats per assegurar-se un futur millor. Crec que és una qüestió de valors que portem com a societat catalana i espanyola que ens fa frenar davant d’aquestes reformes educatives tot i que possiblement no funcionarien pel tarannà tant diferent que hi ha entre països. És més una causa de personalitat i caràcter que de recursos, tot i que aquests també hi tenen un gran pes.
