La Universitat, una fàbrica de parats? o una garantia de feina?

Miguel A. i Martín Moreno en el seu escrit Universidad, fábrica de parados(...), exposen la idea de que l’atur que pateixen els joves titulats del 1970 anirà en augment els anys següents.

Segons els autors, aquest atur ve originat per l’explosió universitària que es produeix el 1973, degut a l’increment del sexe femení a les aules de les universitats i a la crisi econòmica, que reforça i crea un procés d’acceleració en aquesta expansió de la matrícula universitària en el nostre país.

Els autors afirmen que els joves titulats són necessaris per aconseguir una societat ben constituïda i per tant, cal que les autoritats educatives reorganitzin el sistema d’ensenyança universitària perquè tothom pugui accedir a fer una carrera. I és que s’ha de facilitar l’accés als estudis superiors perquè tot i aquesta explosió universitària, hi ha un nombre baix d’estudiants per ser un país com el nostre. Un incentiu és que COU estigui orientat cap a la sortida universitària en tots els seus cursos i no només en el darrer.

Per les solucions que proposen els autors però, cal que s’inverteixin més diners alhora d’una millor distribució d’aquests.

Una solució és pujar els preus de les matrícules al cost real, que seria unes deu vegades el que es pagava en el moment. Un cost que ha de ser correlatiu amb un augment de beques facilitant l’accés als estudis universitaris. La combinació del cost real de la matrícula i l’ampliació de beques implica que les carreres siguin enfocades diferents, segons més o menys qualitat, d’investigació, de transmissió de coneixements o carreres curtes i pràctiques.

Cal evitar però, que les aules siguin massificades ja que podria suposar una mala qualitat de l’ensenyança. Per tant, proposen seleccionar l’alumnat a certes carreres i crear nous centres a zones estratègiques.

Aquest augment d’alumnat a les universitats, implicaria un augment de nombre de professors ampliant el nombre de places. Els autors proposen reduir el nombre d’alumnes per professor, considerant adequat deu alumnes per docent, afavorint així l’augment de places per a professionals i proporcionant sortides laborals als joves titulats com a docents.

Una altra proposta per facilitar l’entrada al món laboral als joves titulats, és introduint mecanismes d’incentius a les empreses per tal que renovin el seu personal donant sortida a aquests joves titulats.

Per altra banda proposen crear un servei públic que informi als estudiants sobre tendències i demandes de feina, reciclatge professional, etc.

Segons els autors el que cal és mentalitzar als estudiants que un titol universitari no dóna dret a un lloc de treball corresponent i per tant, les especialitats de les carreres han de donar una formació inespecífica, apta per qualsevol ocupació.

Haig de dir, que mirant una taula del llibre dialogar y transformar sobre la població ocupada per nivell d’estudis del 1976 al 2003, es pot observar que les persones amb estudis superiors al llarg d’aquests 27 anys són la majoria de la població que està ocupada.

Per tant, una educació superior és un avantatge clar per aconseguir treball, posant en evidència que la universitat no és una fàbrica de parats, sinó una garantia de feina.

Desmenteixo doncs el que diuen aquests autors, i és que un augment d’alumnat a les carreres universitàries no implica un augment d’atur d’aquests, ja que la població inactiva es concentra en la població que no té o té un nivell d’estudis primaris.

L’era de la informació: economia, societat i cultura

El pas de la societat industrial a la societat de la informació el podem situar al 1973 on amb la crisi del petroli les empreses van veure la necessitat de buscar noves formes de desenvolupar-se i progressar que no fos a través dels guanys que produïa aquest combustible.
La crisi va ser causa de la decisió dels països exportadors de petroli de deixar de vendre’l a aquells països que no els havien ajudat amb una guerra que patien.
Doncs aquests països van prioritzar l’àmbit de serveis ja que així disminuïen la seva dependència econòmica cap aquest combustible. Al mateix temps que es prioritzava l’àmbit de serveis, progressaven els coneixements del món tecnològic i com a conseqüència, les empreses van introduir l’ús de les noves tecnologies a les seves produccions aconseguint una major productivitat minimitzant el cost. Alhora, algunes empreses van passar d’una estructura jerarquitzada a una estructura horitzontal, facilitant així la transmissió de coneixements entre empleats i directius potenciant noves estratègies empresarials, com per exemple actualment Google.
El model d’empresa doncs, va canviar organitzant-se per xarxes sent un sistema dinàmic i obert. Alhora es va posar èmfasis a la importància de treballar en equip i de seleccionar i processar tota la informació de la qual es disposa. Aquesta incorporació de les TIC a la societat podria haver suposat un gran avenç quan a igualtat social, però el que va succeir és que la societat es va dividir pels qui tenien accés a les noves tecnologies i sabien seleccionar i processar aquesta informació, i els que no. Aquesta desigualtat és el que s’anomena “brecha” digital.
El que cal doncs, és afavorir l’accés de les TIC a tota la població per poder aconseguir la igualtat d’oportunitats. I és que en aquesta nova Era, on la informació és fonamental, no s’aplica l’ús de les noves tecnologies només en l’àmbit econòmic, sinó també en l’àmbit social i cultural, com ens indica el títol d’aquest llibre de Manel Castells.

Benvinguts/des !

Hola a tots i totes al nou blog de la Mireia Aguilar! Aquest blog serà per penjar els comentaris de l'assignatura cada quinze dies, però també per compartir informació amb vosaltres sobre el que volgeu! sempre i quan tingui relació amb l'assignatura, clar.
Doncs animeu-vos i fins aviat!